AMPAgavina.org

Si ens preguntem sobre la nostra escala de valors i quines són les nostres prioritats en la vida, si ens confessem els nostres somnis (els que hem assolit i els que són assequibles, però també aquells que tenim amagats, inabastables, aquells als qual hem renunciat i reprimit, i que hem perdut amb la infància i la joventut), si posem damunt la taula què volem i demanem a la vida i què estem disposats a fer i a prescindir per aconseguir-ho, segurament ens sorprendria la variació de les nostres respostes. De ben segur ens en trobaríem d’espaterrants o desconcertants, també de previsibles i planeres.

Si férem la mateixa enquesta sobre què desitgem per als nostres fills i filles en la seua vida, amb tota probabilitat hi hauria unanimitat al voltant d’un mateix anhel: tots volem que el nostre nen o nena siga feliç. Potser aquest siga un dels motius per què el llibre El nen feliç, de Dororhy Corkille Briggs, continue reeditant-se 41 anys després de la seua publicació allà pel 1970. En aquest sentit cal reconèixer de bon començament l’encert del títol: qui no vol que el seu fill siga feliç? Més enllà de l’anècdota del nom, el que ens ensenya el llibre és que l’equipatge imprescindible per assolir la felicitat passa en primer lloc per l’autoestima. L’autoestima entesa com “el fet que l’infant se senti serenament còmode de ser qui és”.

Ara bé, per llançar-se a l’aventura de la criança, i sobreviure-hi, un primer pas indestriable hauria de ser conèixer-se un mateix. Respondre amb sinceritat a aquesta primera enquesta de què parlàvem a l’inici. Conèixer i reconèixer les nostres pors i frustracions i evitar de transmetre-les als nostres fills i filles. Que les expectatives envers els fills no es basen en els nostres conflictes interns. No projectar-hi els nostres somnis ni desitjos frustrats. Entendre els fills amb tota la seua individualitat, assumir que no són una extensió de nosaltres, “que encara que petits ja tenen els seus desitjos i anhels, la seua pròpia personalitat”. Deixem-los i ajudem-los perquè ells troben els seus somnis i projectes de futur, donem-los suport i estimem-los. Sobretot, estimem-los. Perquè una infància plena d’amor és un gran bagatge per iniciar-se en la vida, la clau de volta del nostre èxit com a pares i mares.

És clar que tots estimem els nostres fills. La qüestió és: ho saben ells amb plena seguretat? De quina manera els transmetrem aquest amor? Com ens diu Dorothy Corkille, “l’infant ha de saber que importa pel simple fet d’existir”. Cal estimar-lo per ell mateix, no perquè/quan s’ajuste als nostres esquemes. No solament quan obeeix i fa bondat, sinó també (sobretot) davant els seus comportaments inadequats, els seus errors, les seues mancances…. això no vol dir de cap de les maneres una permissivitat absoluta ni una falta de límits i/o exigències. Del que es tracta és d’“evitar confondre les persones amb el seu comportament”, de no etiquetar-los. En paraules de Dorothy Corkille: “Cap infant es comporta sempre de manera acceptable. I quan les nostres actituds i paraules equiparen els seus actes amb la seva persona, ell viu una existència que podria comparar-se amb el joc del io-io. El seu valor personal puja i baixa d’acord amb la seva conducta”.

I no oblidar mai que la relació pares-mares-fills s’ha de construir sempre des del respecte. Tal vegada el termòmetre per mesurar aquest aspecte és preguntar-nos, com ho fa l’autora, “Si jo tractés els meus amics com tracte els meus fills, quants amics tindria?”. Cal demostrar i sentir respecte envers les seues persones, les seues emocions i sentiments, perquè sempre són legítims. Davant les emocions intenses i els sentiments negatius no els hem d’ensenyar a amagar-los ni a negar-los, perquè això provocarà repressió, negació, fingiment i falta de confiança envers nosaltres i ells mateixos. Ans al contrari, cal ensenyar-los a tractar amb les emocions i sentiments negatius i a acceptar-los. És important ajudar els nostres fills a gestionar els seus sentiments de manera constructiva i a trobar vàlvules legítimes d’alliberament. Si fem això, si els nostres fills troben en nosaltres comprensió i acceptació, evitarem que es facen afirmacions tipus “dec ser una persona terrible, ja que tinc aquests sentiments dolents”. Trobaran la confiança per confessar-nos les seues emocions més íntimes, ja que no esperaran rebre’n cap crítica per part nostra sinó “atenció activa”, seguretat i amor.

Gestió de la ira, la gelosia, la sexualitat… de tot això i de molt més ens parla Dorothy Corkille al seu llibre El nen feliç. Un llibre brúixola per orientar-nos en la tasca de ser pares i mares. Perquè la relació amb els nostres fills hauria de ser (volem que siga) gratificant, i no un camp de batalla. Un clàssic per a pares i mares altament recomanable.

Eva Gisbert (mare de Sara i Aina de 2n d primària i 2n d’infantil)

Imatges: Mònica Torres (fotògrafa i mare de 1r de primària)

Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten. Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. Joan Fuster

Hem de llegir per proveir-nos de paraules, perquè sense paraules no podríem pensar, som animals de llenguatge,que deia Heidegger. Emili Teixidor

A nosaltres, ho confessem, ens agrada menjar paraules. Assaborir-les, encaterinar-nos-hi. Menjar paraules i frases evocadores de sensacions, perquè ens facen vibrar, exclamar, somiar i riure. Aquest és, per a nosaltres, un dels grans plaers de la lectura: visceral i emotiu. Primari, si voleu dir-ho així. És aquella Literatura escrita en majúscules que provoca papallones a l’estómac… és per a nosaltres Lawrence Durrell, Pedrolo, Estellés, Segarra, Carme Riera, Mira, Baixauli i tants d’altres.

També hi ha lectures, diguem-ne, més “intel·lectuals”. La literatura entesa com a espurna que et fa pensar, debatre, raonar… és un eureka!, trobar qui posa la paraula exacta a les nostres intuïcions o qui, des de la divergència, ens fa qüestionar-nos i argumentar.

Ambdues no són incompatibles, són les dues cares d’un mateix plaer: el yin-yan de la lectura. Com a disbauxa, però també per aprendre, descobrir i comprendre. És un acostar-nos a la subtilesa i a l’enteniment del món i els sentiments.

I com transmetre aquesta golafreria als nostres fills i filles? Evidentment les passions no són genètiques i en absolut haurien de ser imposades. Com es crea una necessitat? Des de l’AMPA volem oferir-vos (oferir-nos) eines, respostes i propostes a la qüestió, i per això hem creat el Racó de la Lectura. Ací, hi trobareu contes, llibres i lectures que ens han copsat i ens han agradat, els pòsters on el contacontes Llorenç, la mestra Tere Hermoso i Lourdes Bellver ens fan les seues recomanacions, articles sobre la màgia de llegir…

Ara us presentem un autor prolífic, de gran qualitat, que recomanem per a totes les edats: Emili Teixidor. És un d’aquells autors que dèiem abans, que fan Literatura en majúscula. Avalat −com si fóra necessari− per la quantitat de premis rebuts: Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, Premi Nacional del Ministeri de Cultura de Literatura Infantil i Juvenil per L’amiga més amiga de la formiga Piga, Sant Jordi de novel·la per El llibre de les mosques. I encara n’hi ha un grapat més, fins a 14.

Ha publicat una trentena de llibres infantils i juvenils, alguns dels quals han esdevingut clàssics, novel·la (entre les quals la multipremiada Pa negre, l’adaptació cinematogràfica de la qual s’ha estrenat enguany dirigida per Agustí Villaronga, i que ha estat guardonada amb 9 premis Goya), guions per a TV i del còmic Lavínia 2016 i diversos assajos.

Entre els llibres infantils, us en recomanem els protagonitzats per la formiga Piga. Adreçats a partir de 7 anys, amb 8 títols publicats per l’editorial Cruïlla, dins de la col·lecció “El Vaixell de Vapor”. La sèrie s’inicia el 1997 amb L’amiga més amiga de la formiga Piga,  pel qual rep el Premi Nacional del Ministeri de Cultura de Literatura Infantil i Juvenil. El llibre ens explica com la formiga Piga decideix eixir de la filera de formigues, anar a veure nous horitzons i descobrir què és el que hi ha “més amunt de la punta més alta de les herbes”. Pel camí farà noves trobades i amics que l’ajudaran a conèixer el secret del món. Una història sobre la voluntat, l’acompliment dels somnis i el valor de l’amistat. Perquè, com ens diu la formiga Piga, “tenir bons amics (…) és com tenir una escala que t’ajuda a pujar als llocs on tu sola no arribaries. Els amics et deixen graons i les ales que tu no tens”.

L’Ocell de foc va ser publicat per primera vegada el 1969. Aquest llibre, adreçat a  joves a partir de 12-14 anys, ambientat a l’edat mitjana, ens “explica les aventures d’un joglaret anomenat Ocell de Foc que fa un llarg viatge per terres provençals buscant la protecció del prior del monestir de Sant Fruitós, Berenguer de Foix. Càtars, el rei Jaume, personatges reals i històries fictícies que es barregen en una trama plena d’emocions i intrigues que han fascinat moltes generacions de lectors.” (Jordi Cervera). Com a curiositat: enmig d’aventures històriques i misteris trobem dos poemes compostos expressament de Miquel Martí i Pol i Vidal Alcover. També hi ha  poesies de Clementina Arderiu o Jaume Roig.

D’altra banda, La lectura i la vida, publicat el 2007 per l’editorial Columna, és un recull d’articles que ens fan de guia per acostar els nostres fills i filles a la lectura, orientat a pares, mares i mestres. Afirma l’autor que la recepta màgica per atraure’ls a la lectura és que no hi ha recepta. Tanmateix, a l’entrevista que hem enllaçat, n’hi trobem bones i suculentes recomanacions, entre les quals que “potser que comencéssim els grans i després els joves ja seguiran”, “s’ha de respectar la tria del lector per jove que sigui i respectar-li els gustos”, “escola i televisió, perquè no posen cada dia un vers?”. Les seues paraules, des de l’optimisme, fugint de catastrofismes però sense obviar la realitat, ens animen a seguir amb la lectura: “La lectura va malament? Respecte a quan? Respecte a fa 40 anys va bé, hi ha més biblioteques, ara hi ha analfabets funcionals”. Això sí, sempre sense oblidar que la literatura, com tot, requereix un esforç. Feu, doncs, l’esforç de llegir Emili Teixidor, paga la pena.

ENTREVISTA

Li hem demanat a Albert Dasí que ens fera una recomanació del llibre La lectura i la vida. Podeu llegir-la a continuació.

En favor de ‘La lectura i la vida’ d’Emili Teixidor (per Albert Dasi)

- Parla’ns de la lectura, del llibre de l’Emili Teixidor –fa dies que em demanen Daniela i Eva, per enganxar una nova proposta a la pàgina de l’AMPA. Vet ací què faig, ara mateix, explicar La vida i els llibres, la meua visió particular d’un recull d’articles en favor de la lectura. -Us imagineu una vida sense llibres?, n’hi ha molts joves que sí. Ep, però també n’hi ha molts que no. Que no imaginen una vida sense tantes històries. Perquè al remat, els llibres són històries, petites i grans històries de vida, que ens fan viure més. Jo coincidesc amb el savi Teixidor, que diu que »La gent que llegeix viu més: viu la seua vida i la dels llibres que llegeix.» Encara afig, per això els lectors tenen més experiències, més emocions, més vides.

Solament per això pagaria la pena de dedicar una part del dia a ser amb els fills amb uns quants llibres. Un llibre almenys a les mans de cada lector. Els fills i els pares. I anar llegint ara tu-ara jo, paràgrafs sencers, o fins al punt, per saber què diu el Gat o l’Alícia, Wendy o el llop de Caputxeta.

Continua dient l’Emili Teixidor que »Com més paraules tenim, més humans som. Som humans perquè tenim paraules i podem parlar amb els altres i amb nosaltres mateix. Us imagineu que no poguérem explicar a ningú allò que ens passa? Les paraules, la literatura ens netegen, ens salven. Ens alliberen.» Que no pega en exagerat ni poc, l’Emili. Però n’hi ha veritats com un temple, també, en aqueixes paraules.

Tot això és el principi del llibre, la presentació: ‘que d’un colp, com en Martín Tacó, és capaç de matar-ne quatre i baldar-ne buit, d’idees sobre la vida i els llibres. Acaba ell la presentació dient que llegir ompli i afegeix valor a la seua vida. A mi, especialment, que he de defensar la idea per l’ofici que represente, bell i hermós com d’altres, encara m’obri més gana, aquell llibre, per com ens orienta als pares i als mestres a participar de la vida dels nostres fills, a través de la lectura. No hi dedique gaire temps, la veritat, almenys no tant com voldria, perquè ‘A cal sabater, sabates de paper’, però quan ens trobem, el meu xic i el pare que sóc jo, tots dos agraïm amb escreix l’experiència, la seducció dels bons llibres, dels grans consells.

És tot això que hi trobareu en aquests articles de l’Emili, consells savis, encontres, maneres d’accedir als llibres bons, maneres de ser amb els nostres, d’acompanyar-los en un dels treballs i dels oficis més bells, educar en la lectura, dels llibres, de les pantalles, dels jocs de carrer i dels electrònics, de la vida digital i de la vida en directe…

Per si encara ens podem curar de no llegir, i tanmateix de llegir, o volem encantar-nos com les mosques, de ser amb els fills i amb els llibres, de saber ser al remat, o volem tirar per aquella drecera de voler imitar en Martín Tacon, que d’un colp en matà quatre i en baldà ocho. Que després ja ho va dir tot: no m’ho hagués cercat, que d’homos covardos no se’n canten romanços.

Albert Dasí (Director de l’escola i pare de 2on d’ESO)

Presentació de “Els fantasmes del Lacrima Coeli” i de “Lina Panxolina i el quadern màgic”

Divendres 18 de febrer a les 20:00, al Casal d’ACPV de l’Horta-Sud. Presentació dels llibres “Els fantasmes del Lacrima Coeli” de Francesc Mompó, a càrrec del poeta Eusebi Morales i presentació de “Lina Panxolina i el quadern màgic” de Mercè Climent (Il·lustracions d’Àgueda Climent), a càrrec de la poetessa Isabel Robles.

Dos escriptors il·lustres, Francesc Mompó i Mercè Climent, presentats per dos autors que ens deixen sense paraules cada cop que rebem el seu art al nostre casal, Isabel Robles i Eusebi Morales ens preparen per a dos novel·les que esperem amb molta força i ganes, d’aquestos ja coneguts escriptors.

Casal d’ACPV de l’Horta Sud. Plaça Major, 6. Catarroja

Vídeo de presentació del llibre de Francesc Mompó:

Per a saber més del llibre de Francesc Mompó, visiteu el seu bloc:

http://francescmompovalls.blogspot.com/2010/11/els-fantasmes-del-lacrima-coeli.html

Per a saber més del llibre de Mercé Climent, visiteu el seu bloc:

http://mercecliment.blogspot.com/2010/10/lina-panxolina-i-el-quadern-magic.html

El llinatge Valor de l’escriptor de Castalla té un contingut semàntic altament positiu i està donant lloc a diversos jocs lingüístics. Jo m’he pres la llicència de fer-ne un altre, amb la intenció de focalitzar aquella part de la vida d’una persona que sol quedar en penombra. L’obra d’un autor, la llum amb què brilla, sol eclipsar el temps i l’esforç que aquest va esmerçar per fer-la. Oculta, també, el context advers en què es va produir i la lluita per fer-la arribar als seus destinataris. D’aquests aspectes i d’altres de la vida d’Enric Valor, en parlarem en el vostre racó de lectura, un espai ben adequat per a l’intercanvi comunicatiu.

Fent un salt enrere de cent anys, ens traslladem a la Castalla natal d’Enric Valor. Allí, a redós de la família i del carrer, creixia el nen que s’apassionava per la llengua i que volia ser escriptor. El seu pare havia estudiat a Barcelona, a casa disposaven d’una nodrida biblioteca i la seua mare contava rondalles i llegia novel·les en veu alta.

Valor ens explica com va aprendre a llegir català: “Durant la seua estada a Barcelona, [el nostre pare] va comprar una bona col·lecció de la revista literària i d’humor L’Esquella de la Torratxa i quan teníem el meu germà i jo set o vuit anys va simultanejar l’ensenyament del castellà que ens donaven a l’escola, amb el del català de la revista. De manera que jo vaig aprendre la lectura d’un català castís i anterior pràcticament a la gramàtica de Pompeu Fabra, editada a Barcelona el 1918 i totalment desconeguda al País Valencià” (Rosa Serrano, Converses, 1990, p. 34).

També ens parla dels jocs de carrer i de la riquesa de la llengua: “Nosaltres anàvem a jugar a peu guerra i a pilota a la placeta de l’Església (…) El vocabulari del joc de pilota era una meravella. Una meravella!” (Rosa Serrano, Converses, 1990, p. 28).

Enric Valor es va enamorar de la llengua i sempre li va ser fidel. Primer a Elda, on es va traslladar a viure amb la seua família als vuit anys i on ell conta que uns xicons volien matar-lo anant en bicicleta perquè parlava valencià. Després a Alacant, on fa la primera col·laboració periodística (1932) al setmanari El Tio Cuc, una publicació humorística, republicana i anticlerical, que s’escrivia en valencià castellanitzat. Però Valor, d’acord amb el director Josep Coloma, comença a publicar lliçons de gramàtica, articles de caire nacionalista i editorials, fins que el núm. 563 (17/02/34) ix totalment escrit amb la normativa fabriana. En aquella època, Valor també va escriure articles a El Camí, El Luchador (òrgan del Partido Republicano Radical), La República de les Lletres i El País Valencià. Finalment ve a València on escriu la major part de l’obra gramatical i literària i on viurà fins a la seua mort (gener del 2000).

Però a l’entremig va venir la guerra i Valor va ser dirigent i organitzador de la col·lectivitat de Castalla, perquè era comunista i també va anar al Regiment d’Elx, quarta brigada. Ell conta que va aprendre molta llengua dels llauradors durant el temps de la col·lectivitat. Els anys 66-68 va ser a la presó i des d’allí va poder escriure rondalles, el Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, en castellà perquè no li la van deixar fer-la en català, i el primer volum de Millorem el llenguatge. Això ho va fer ordenant i refent les lliçons que havia publicat des de 1960 a Jornada, un suplement en català que feia Levante. Enric Valor explica que el director de la presó era d’Eivissa i, a més d’autoritzar-lo a fer classes de català al patí, “a mi em van deixar portar la meua màquina, llibres i diccionaris i totes eixes coses, i em vaig muntar una oficineta fantàstica en la meua cel·la. De les trenta-sis rondalles, en vaig escriure divuit, amb tota la calma del món, i són les més boniques” (Jesús Pons, Eines, núm. 17, 1999, p. 32).

En la primera postguerra, Valor va tornar a entrar en contacte amb Josep Giner, Carles Salvador, Emili Beüt, Adolf Pizcueta, Enric Soler i Godes i serà membre de la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat Penat. Cap a 1950 comença la recollida de rondalles, amb el seu Seat 600 amunt i avall de la serra Mariola. Ell sempre deia que va ser Manuel Sanchis Guarner qui el va animar a fer aquesta tasca. Eren amics i assistien a la tertúlia de Miquel Adlert, amb Joan Fuster, Xavier Casp i d’altres. També va col·laborar en la revista Gorg (1969-1971), fundada per Joan Senent Anaya. Valor feia editorials i articles sobre normalització lingüística, història de la llengua i crítica literària.

Enric Valor manté sempre un criteris lingüístics unitaris respecte a la normativa de la llengua catalana, cosa que el consoliden com un fabrista actiu i un bon gramàtic,  preocupat  per acostar-se a les fonts més fiables de la llengua: els clàssics i la llengua viva. Per això esdevé, a través de Millorem el llenguatge (1971), Curs Mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983) i Temes de correcció lingüística (1983) el millor pedagog per ensenyar als valencians l’estàndard escrit de la seua llengua. Les nombroses edicions que s’han fet d’aquestes obres i els milers de valencians que hem aprés en els seus manuals dels anys setanta ençà, a través de cursos d’alfabetització, escolars, universitaris, etc., són la millor mostra de l’encert de l’obra de Valor.

Al mateix temps, Valor no deixa de fer narracions perquè la seua passió des que tenia nou anys és ser escriptor. Quan tenia 23 anys ja publica el seu primer relat L’experiment de Strolowickz i el 1936 tenia escrita la primera novel·la El misteri del Canadian, l’original de la qual es va perdre viatjant de valència a Barcelona el mateix dia que esclatà la guerra. Publica Danys mínims sobre coberta (1982), datat en 1952; Narracions de la Foia de Castalla (1953); Narracions intranscendents (1982), La idea de l’emigrant (1982); L’ambició d’Aleix, que l’escriu entre 1950-1952, es publica censurada en 1960 i es torna a publicar completa en 1982. Després de la mort del dictador Franco, Valor comença a escriure la seua gran obra literària, El cicle de Cassana, que conté tres novel·les: Sense la terra promesa, 1980; Temps de batuda, 1983; Enllà de l’horitzó, 1991. Aquesta obra és un retrat realista d’una època històrica (1916-1939), de canvis socials i de lluites ideològiques, situada en les contrades meridionals de la nostra nació, escrita amb una prosa riquíssima en lèxic i fràsic, que mereix un lloc preeminent en la nostra biblioteca.

Per últim, em referiré a alguns aspectes dels darrers anys de la vida de Valor. D’una banda, va tenir premis i reconeixements ben merescuts, entre els quals destacaré el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i haver estat nomenat Doctor Honoris Causa per cinc universitats dels Països Catalans (entre 1993 i 1999), la qual cosa el va fer feliç. Però, d’altra banda, va haver de sofrir atacs virulents contra la unitat de la llengua catalana i, sobretot, comprovar com s’entrava en “pactes lingüístics” contra natura i inexplicables des de la raó filològica. Per això, va mantenir una actitud molt crítica envers el pacte lingüístic que va donar lloc a la creació de l’AVL, i va arribar a dir  que “el pacte lingüístic és una imbecilitat: nosaltres no hem de renunciar a res”. (Valor, Avui, 25 d’abril de 1998). I encara va ser més contundent en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears: “[La dreta] ha intentat destruir la nostra llengua durant 300 anys i no ha pogut. Per això ha començat a defensar-la dient que és valencià, no català. És una altra manera de destruir-la”.

Maria Conca

Universitat de València

(maig del 2011)

VilaWeb recorda Enric Valor i recupera una conversa amb l’escriptor de l’any 1996, en ocasió del centenari del seu naixement (veure el vídeo)

Li hem demanat a Lourdes Bellver, exmestra de l’Escola Gavina i il·lustradora, entre altres, dels contes de la Rata Marieta, que ens recomane els seus contes i llibres favorits, com vam fer amb el contacontes Llorenç i amb Tere Hermoso.

Les seues propostes són de literatura visual i ens descobreix els seus il·lustradors preferits, aquells contes que meravellaran els nostres fills amb bells monstres, zisosaures i altres criatures fantàstiques i meravelloses.

Clica ací per veure el pòster a pantalla completa.