AMPAgavina.org

Si ens preguntem sobre la nostra escala de valors i quines són les nostres prioritats en la vida, si ens confessem els nostres somnis (els que hem assolit i els que són assequibles, però també aquells que tenim amagats, inabastables, aquells als qual hem renunciat i reprimit, i que hem perdut amb la infància i la joventut), si posem damunt la taula què volem i demanem a la vida i què estem disposats a fer i a prescindir per aconseguir-ho, segurament ens sorprendria la variació de les nostres respostes. De ben segur ens en trobaríem d’espaterrants o desconcertants, també de previsibles i planeres.

Si férem la mateixa enquesta sobre què desitgem per als nostres fills i filles en la seua vida, amb tota probabilitat hi hauria unanimitat al voltant d’un mateix anhel: tots volem que el nostre nen o nena siga feliç. Potser aquest siga un dels motius per què el llibre El nen feliç, de Dororhy Corkille Briggs, continue reeditant-se 41 anys després de la seua publicació allà pel 1970. En aquest sentit cal reconèixer de bon començament l’encert del títol: qui no vol que el seu fill siga feliç? Més enllà de l’anècdota del nom, el que ens ensenya el llibre és que l’equipatge imprescindible per assolir la felicitat passa en primer lloc per l’autoestima. L’autoestima entesa com “el fet que l’infant se senti serenament còmode de ser qui és”.

Ara bé, per llançar-se a l’aventura de la criança, i sobreviure-hi, un primer pas indestriable hauria de ser conèixer-se un mateix. Respondre amb sinceritat a aquesta primera enquesta de què parlàvem a l’inici. Conèixer i reconèixer les nostres pors i frustracions i evitar de transmetre-les als nostres fills i filles. Que les expectatives envers els fills no es basen en els nostres conflictes interns. No projectar-hi els nostres somnis ni desitjos frustrats. Entendre els fills amb tota la seua individualitat, assumir que no són una extensió de nosaltres, “que encara que petits ja tenen els seus desitjos i anhels, la seua pròpia personalitat”. Deixem-los i ajudem-los perquè ells troben els seus somnis i projectes de futur, donem-los suport i estimem-los. Sobretot, estimem-los. Perquè una infància plena d’amor és un gran bagatge per iniciar-se en la vida, la clau de volta del nostre èxit com a pares i mares.

És clar que tots estimem els nostres fills. La qüestió és: ho saben ells amb plena seguretat? De quina manera els transmetrem aquest amor? Com ens diu Dorothy Corkille, “l’infant ha de saber que importa pel simple fet d’existir”. Cal estimar-lo per ell mateix, no perquè/quan s’ajuste als nostres esquemes. No solament quan obeeix i fa bondat, sinó també (sobretot) davant els seus comportaments inadequats, els seus errors, les seues mancances…. això no vol dir de cap de les maneres una permissivitat absoluta ni una falta de límits i/o exigències. Del que es tracta és d’“evitar confondre les persones amb el seu comportament”, de no etiquetar-los. En paraules de Dorothy Corkille: “Cap infant es comporta sempre de manera acceptable. I quan les nostres actituds i paraules equiparen els seus actes amb la seva persona, ell viu una existència que podria comparar-se amb el joc del io-io. El seu valor personal puja i baixa d’acord amb la seva conducta”.

I no oblidar mai que la relació pares-mares-fills s’ha de construir sempre des del respecte. Tal vegada el termòmetre per mesurar aquest aspecte és preguntar-nos, com ho fa l’autora, “Si jo tractés els meus amics com tracte els meus fills, quants amics tindria?”. Cal demostrar i sentir respecte envers les seues persones, les seues emocions i sentiments, perquè sempre són legítims. Davant les emocions intenses i els sentiments negatius no els hem d’ensenyar a amagar-los ni a negar-los, perquè això provocarà repressió, negació, fingiment i falta de confiança envers nosaltres i ells mateixos. Ans al contrari, cal ensenyar-los a tractar amb les emocions i sentiments negatius i a acceptar-los. És important ajudar els nostres fills a gestionar els seus sentiments de manera constructiva i a trobar vàlvules legítimes d’alliberament. Si fem això, si els nostres fills troben en nosaltres comprensió i acceptació, evitarem que es facen afirmacions tipus “dec ser una persona terrible, ja que tinc aquests sentiments dolents”. Trobaran la confiança per confessar-nos les seues emocions més íntimes, ja que no esperaran rebre’n cap crítica per part nostra sinó “atenció activa”, seguretat i amor.

Gestió de la ira, la gelosia, la sexualitat… de tot això i de molt més ens parla Dorothy Corkille al seu llibre El nen feliç. Un llibre brúixola per orientar-nos en la tasca de ser pares i mares. Perquè la relació amb els nostres fills hauria de ser (volem que siga) gratificant, i no un camp de batalla. Un clàssic per a pares i mares altament recomanable.

Eva Gisbert (mare de Sara i Aina de 2n d primària i 2n d’infantil)

Imatges: Mònica Torres (fotògrafa i mare de 1r de primària)

Ja som a la tardor. A l’interior, els arbres fa unes setmanes que canviaren de color i perderen les fulles. I, a la costa, ara es comencen a observar aquests canvis. I no us diem això per parlar, perquè nosaltres treballem al Jardí Botànic de la Universitat de València. En pocs dies, trobareu al Jardí molts altres arbres vestits de tardor, entre els quals el Ginkgo, amb un esbalaïdor color groc. És un espectacle únic que ens ofereix cada any aquest petit bosc amagat a la ciutat.

Si veniu a descobrir la tardor amb nosaltres, no oblideu descarregar-vos un quadern que us ajudarà a conèixer millor el bosc mediterrani. Podeu fer-lo servir al Jardí o en una excursió al camp, i així identificareu setze espècies molt representatives del nostre paisatge.

BOSC DE FULLES

Aquesta no és l’única activitat que hem organitzat al voltant de l’Any Internacional dels Boscos. Per exemple, Ana Donat, una artista, ha creat una fantàstica exposició, El bosc encapsulat, de la qual podeu gaudir fins al 18 de desembre a l’Estufa Freda del Jardí.

I, a la nostra sala d’exposicions, fins a l’11 de desembre, podeu admirar les fotografies del WILDLIFE PHOTOGRAPHER OF THE YEAR 2011, el premi de fotografia de natura més prestigiós del món.

I rés més. Podeu consultar la pàgina web del Jardí  i el Facebook del Gabinet de Didàctica  per estar al tant de les exposicions, dels concerts, dels tallers i dels cursos que oferim…

Us hi esperem!

Maria Josep Carrau, Olga Ibáñez i Pepa Rey, Gabinet de Didàctica del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Un lloc comú a l’hora de parlar del coneixement públic de la ciència és el llibre de Snow Les dues cultures. Snow hi explica com, durant la dècada de 1930, els intel·lectuals literaris començaren a parlar d’ells mateixos com els intel·lectuals sense més, com si no n’hi haguera d’altres. El resultat va ser que els coneixements científics foren expulsats de l’àmbit de la cultura. Però no totalment, és clar. Al cap i a la fi, la cultura es pot definir com un conjunt de coneixements, literaris, artístics, històrics i, també, científics…

La mateixa idea, la expressà Bertrand Russell en el discurs que va llegir en rebre el Premi Kalinga de Popularització de La Ciència de la Unesco el 1958. En aquest discurs, Russell comentava com la cultura als països occidentals era vista principalment com una cosa que tenia a veure amb la literatura, l’art i l’historia, cosa que ell considerava un allunyament, un empobriment, de la tradició renaixentista…

Considerem un exemple. El 1999 es publicà a Alemanya el llibre La cultura: tot el que cal saber, de Dietrich Schwanitz. L’autor va estudiar filologia anglesa, història i filosofia, i fou professor de cultura i literatura anglesa a la Universitat d’Hamburg. Tot un erudit… En la contraportada de l’edició de butxaca de l’obra podem llegir: “Aquesta és una obra per a aquells que volen tenir una relació viva amb el saber, sense fórmules ni barreres. Per als qui pensen que la tasca més útil de la cultura és enriquir les nostres vides i ajudar a conèixer-nos millor.” Sens dubte, una obra perfecta per conèixer què és la cultura, no? En l’índex, l’únic capítol dedicat a la ciència es titula concepcions científiques del món. Té 38 pàgines. Comparem. L’extensió del llibre és de gairebé 1000 pàgines; el capítol dedicat a la història de la música en té 43… Títols de les seccions d’aquest capítol dedicat a la ciència: la universitat i les seues disciplines, el progrés de les ciències, evolució, Einstein i la teoria de la relativitat, Freud i la psique, societat. Aquest llibre ha tingut una gran difusió a l’estat espanyol. Una persona culta, per tant, segons aquest erudit, té prou a conèixer un poc d’evolució (cinc pàgines i mitja) i un poc de la teoria de la relativitat (cinc pàgines). Sense oblidar Freud, és clar: pense que no es el moment de debatre ací si la psicoanàlisi és una ciència o una pseudociència. Per cert, Schwanitz dedica sis pàgines a l’obra de Goethe Faust…

No ens ha d’estranyar, per tant, que s’haja de reivindicar des de la ciència el seu paper en la cultura. Sense anar més lluny, en la presentació de la Setmana Europea de la Ciència i la Tecnologia que s’organitzà no fa gaires anys, el comissionat europeu d’Investigació, Philippe Busquin, comentava: “El meu desig és veure que la ciència ha esdevingut part integrant de la nostra cultura a Europa.”

Cal ser justos: hi ha unes altres visions, de més equilibrades. Com ara la que proporciona Charles van Doren en el seu llibre Breu història del saber: la cultura a l’abast de tots. L’autor ha sigut vicedirector de l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de Chicago i editor de l’Enciclopèdia Britànica,  i és doctor en matemàtiques i literatura. Dos capítols dedicats a la ciència: el 8, “La invenció del mètode científic” −37 pàgines−, i el 13, “El segle XX: ciència i tecnologia” −46 pàgines. Això en un llibre d’unes 575 pàgines. Entre altres coses: Copèrnic, Tycho Brahe, Gilbert, Kepler, Galileu, Descartes, Newton… El problema de la vida, com funciona l’ADN, la mida de l’univers, el Big bang i l’àtom primordial, el principi d’incertesa de Heisenberg, l’hivernacle terrestre, les màquines de Turing, el desafiament de la sida… Quina diferència, no? Però hi ha més en aquest llibre. El capítol 15, amb el qual es tanca, té com a títol “Els pròxims cent anys” i té 48 pàgines. De les 18 seccions que el componen, 12 estan directament relacionades amb la tecnociència i les seues conseqüències socials… Ordinadors: la fase següent, el problema moral de les màquines intel·ligents, el caos: una nova ciència, explorant el sistema solar, la hipòtesi Gaia, enginyeria genètica, el mapa del genoma humà, la rebel·lió dels ordinadors…

Van Doren no va poder parlar del futur sense parlar de tecnociència. I això ens porta a una qüestió, que és, al meu parer, fonamental. Si una persona no comprèn el significat de la ciència, difícilment entendrà el present i el futur. Sí, és necessari donar als nostres fills i filles una sòlida formació científica perquè siguen advocats, cuiners, artistes o, fins i tot, biòlegs o químics, i perquè entenguen, ara i en el futur, el món en què viuen…

Fernando Sapiña-Navarro (pare de 4rt de primària)

Imatge: José Luis Prieto Marín. Remenat de xampinyons, 2009. Fotografia.
Imatge premiada en la 7a edició del Certamen Nacional de Fotografia Científica (FOTCIENCIA) convocat per la FECYT i el CSIC.

Aquest documental ens mostra allò que moltes multinacionals no volen que vegem: com es fabrica la roba que comprem. Rodat a la Xina per Micha X. Peled, i produït per Teddy Bear Films, ens explica la història d’una jove de 16 anys, de nom Jasmine, que treballa en una fàbrica de texans, les condicions laborals de la qual corprendrien a qualsevol persona.

El fet més dramàtic és que això no només passa en aquesta fàbrica, sinó que és una situació molt comuna arreu del món. Com explica Naomi Klein al seu llibre No Logo, els drets laborals dels treballadors i les treballadores dels països en vies de desenvolupament estan sent esquinçats cada volta amb més impunitat. Les raons, explica, són les següents.

Primer de res, però, cal explicar una qüestió essencial: la tendència creixent de moltes multinacionals de centralitzar les seues inversions per crear una imatge de marca, i no tant per fabricar productes. Avui, el que importa, explica Klein, és associar un estil de vida a una marca; per crear una marca és necessari relacionar les idees que volen mostrar-se, no amb el producte que es ven, sinó, per contra, amb allò que pensen i experimenten els consumidors quan utilitzen el producte. Es ven un estil de vida, una filosofia de viure, que les grans marques volen estendre a la major quantitat de gent possible. N’és un exemple típic el dels anuncis de cotxes per a joves, en els quals el que realment importa és poder escoltar la música que ens agrada (1). La roba esportiva va més enllà de ser roba per a atletes (2). I els ordinadors et serveixen per ser diferent (3). Però, amb això, ja no n’hi ha prou, es pretén fabricar una ideologia de marca. L’“esponsorització” d’esdeveniments musicals, esportius i culturals de tota mena impedeix la desconnexió del bombardeig publicitari. S’ha dissenyat fins i tot una ciutat on es pot viure dins la marca: Celebration, a Florida, és la ciutat creada per Disney per viure a l’estil Disney (vídeo).

El cost de crear una imatge de marca és tan elevat que sovint s’ha de renunciar a fabricar el producte. Moltes empreses tanquen les seues fàbriques als EUA i a Europa, i encarreguen la producció a subcontractistes, preferentment del Tercer Món, sota els criteris de lliurar les comandes amb rapidesa i a baix cost. Tot hi són avantatges: la mà d’obra és barata, les lleis són més permissives i la major part d’aquests països ofereixen exempcions impositives a canvi. Les institucions econòmiques mundials parlen de millorar les condicions de vida en aquests països, d’augmentar-hi l’ocupació i les inversions.

 Han proliferat les anomenades zones de processament d’exportacions (ZPE), una manera ben bonica de referir-se a aquestes zones industrials del Tercer Món on es fabriquen els productes per a les grans marques, per a aquelles que han externalitzat la producció. A Àsia i a l’Amèrica del Sud, sobretot a Mèxic (les anomenades “Maquilas”) .

Diu Naomi Klein:

“ … La teoria de les ZPE és que atrauran els inversors estrangers, els quals, si tot va bé, decidiran quedar-s’hi als països,… Per tal d’atraure les “oronetes” a aquest hàbil “parany”, els governs dels països pobres ofereixen exempcions impositives, lleis tolerants i els serveis de les forces armades, sempre disposades a suprimir el descontentament laboral. Per endolcir més l’oferta, també subhasten els seus propis ciutadans, competeixen per veure qui fixa el salari mínim més reduït i permeten que els sous dels obrers siguen inferiors al cost real de la vida.”

La pitjor part, doncs, per als treballadors i les treballadores. Segons un informe de l’OIT (Organització Internacional del Treball) de l’any 2008, en alguns casos les lleis que s’apliquen en aquestes zones no són les mateixes que les que s’apliquen a la resta del país, i es fa ressò de la pràctica de restringir el dret dels treballadors i treballadores a sindicar-se, de les llargues jornades de treball, dels salaris baixos, etc.

Als vídeos que us enllacem a continuació en teniu una explicació més detallada, de tot plegat. Es tracta de les parts 2 i 3 del documental No Logo, basat en el llibre del mateix nom.

Aci teniu un programa de TV3 dedicat a Enric Valor, amb entrevistes a Joan Fuster, etc… Està dividit en dues parts:

EL VALOR DE DEFENSAR EL NOSTRE CATALÀ (per Maria Conca)

El llinatge Valor de l’escriptor de Castalla té un contingut semàntic altament positiu i està donant lloc a diversos jocs lingüístics. Jo m’he pres la llicència de fer-ne un altre, amb la intenció de focalitzar aquella part de la vida d’una persona que sol quedar en penombra. L’obra d’un autor, la llum amb què brilla, sol eclipsar el temps i l’esforç que aquest va esmerçar per fer-la. Oculta, també, el context advers en què es va produir i la lluita per fer-la arribar als seus destinataris. D’aquests aspectes i d’altres de la vida d’Enric Valor, en parlarem en el vostre racó de lectura, un espai ben adequat per a l’intercanvi comunicatiu.

Fent un salt enrere de cent anys, ens traslladem a la Castalla natal d’Enric Valor. Allí, a redós de la família i del carrer, creixia el nen que s’apassionava per la llengua i que volia ser escriptor. El seu pare havia estudiat a Barcelona, a casa disposaven d’una nodrida biblioteca i la seua mare contava rondalles i llegia novel·les en veu alta… (Llegir més)