Aci teniu un programa de TV3 dedicat a Enric Valor, amb entrevistes a Joan Fuster, etc… Està dividit en dues parts:
EL VALOR DE DEFENSAR EL NOSTRE CATALÀ (per Maria Conca)
El llinatge Valor de l’escriptor de Castalla té un contingut semàntic altament positiu i està donant lloc a diversos jocs lingüístics. Jo m’he pres la llicència de fer-ne un altre, amb la intenció de focalitzar aquella part de la vida d’una persona que sol quedar en penombra. L’obra d’un autor, la llum amb què brilla, sol eclipsar el temps i l’esforç que aquest va esmerçar per fer-la. Oculta, també, el context advers en què es va produir i la lluita per fer-la arribar als seus destinataris. D’aquests aspectes i d’altres de la vida d’Enric Valor, en parlarem en el vostre racó de lectura, un espai ben adequat per a l’intercanvi comunicatiu.
Fent un salt enrere de cent anys, ens traslladem a la Castalla natal d’Enric Valor. Allí, a redós de la família i del carrer, creixia el nen que s’apassionava per la llengua i que volia ser escriptor. El seu pare havia estudiat a Barcelona, a casa disposaven d’una nodrida biblioteca i la seua mare contava rondalles i llegia novel·les en veu alta… (Llegir més)
Hi havia una vegada dos xiquets, Azur, ros i d’ulls blaus, i Asmar, bru i d’ulls negres, l’un ric i l’altre pobre, l’un europeu i l’altre àrab. Van créixer com a germans, i la vida els va separar de manera traumàtica quan encara eren menuts. Però tornaran a retrobar-se ja d’adults.
El director i guionista, Michel Ocelot, que va dirigir aquest film el 2006, ja havia fet anteriorment uns altres projectes d’animació com Kirikú i la bruixa (1998) i Kirikú i les bèsties salvatges (2005), els quals ja us vam presentar fa uns mesos. Entre aquestes dues pel·lícules, va fer Prínceps i princeses (2000), una sèrie d’històries curtes realitzades mitjançant l’animació de siluetes retallades, tècnica amb què s’havia iniciat en el món del cinema anys enrere.
Un del seus primers treballs amb aquesta tècnica va ser Les trois inventeurs (1980):
Tornant a Azur i Asmar, la història representa l’enfrontament entre dues civilitzacions, l’Orient i l’Occident, personificat en els dos xiquets. La pel·lícula ens mostra com els prejudicis s’aprenen, ja que els infants creixen junts com a germans i amics, però és quan es fan grans que sorgeix la rivalitat.
Un aspecte fonamental del llenguatge visual emprat per Ocelot és la simetria que domina les primeres escenes de la història, quan els protagonistes encara són petits, que es trenca amb el seu retrobament quan són adults i rivals.
Es retrobaran d’adults amb els papers canviats, i lluitaran per aconseguir l’amor de la fada. Pel camí viuran les aventures més fantàstiques que no es podien imaginar, que ens recorden les històries de Les mil i una nits, però també els clàssics contes de fades, dels quals hi trobem alguns dels elements (Vladimir Propp):
L’allunyament d’algun del membres de la família (separació d’Azur i Asmar, i separació d’Azur i la dida mare).
La prohibició que recau sobre l’heroi (el pare d’Azur li prohibeix anar a buscar la fada).
La transgressió de la prohibició (és clar, que hi va!).
El viatge que mena l’heroi cap al seu objectiu (els dos joves van a buscar la fada).
El regal -- objecte màgic (les claus màgiques).
Etc.
Aquesta és també una història sobre la tolerància, l’amistat i l’amor, i sobre el coneixement i la saviesa com a única arma contra els prejudicis i els estereotips culturals. Com és costum en aquest cineasta, l’estètica acurada dels escenaris i dels detalls assoleix ací el màxim exponent. A més a més, la pel·lícula ha estat traduïda al català.
“La invenció, la faula, la màgia i els universos fantàstics de les fades, dels follets i de les aus voladores que ofereix la pel·lícula Azur i Asmar constitueixen l’àmbit d’allò imaginari. És en aquest territori de somni on els espectadors i les espectadores més menuts satisfan certes il·lusions. En la història d’Azur i Asmar, la “veritat” està en l’expectativa del públic infantil, que desitja que els dos “germans” puguin estar sempre junts. A ulls dels espectadors i les espectadores, el més inversemblant i irreal no és el regne de fantasia o els dibuixos animats; el més increïble i absurd és el comportament humà. Per què un pot anar a escola i l’altre no? Per què els separen? Com pot ser que un noi sigui rebutjat pel sol fet de tenir els ulls blaus? O per parlar una llengua diferent?
La lectura dels infants és ben clara: la injustícia, la discriminació i les ridícules rivalitats entre les civilitzacions són un obstacle per assolir una convivència pacífica i una relació en igualtat de condicions. Adonar-se que en la vida real hi ha milers de nens i nenes que veuen vulnerat un dret tan essencial com el dret a la diferència és l’objectiu d’aquesta pel·lícula.”
Aquest 2011 celebrem l’Any Internacional de la Química, una iniciativa de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada i de la UNESCO. La decisió es va adoptar en l’Assemblea General de Nacions Unides el 30 de desembre de 2008.
La química és una àrea que juga un paper central en la ciència i la tecnologia contemporànies, a causa del seu ampli abast i perquè enllaça amb moltes altres disciplines. La química és essencial en la nostra vida diària: és la base dels medicaments que ingerim, dels teixits artificials que conformen molta de la nostra roba, del nostre subministrament d’aigua potable. Moltes de les tècniques forenses avançades que veiem fer servir en sèries de TV estan basades en principis químics fonamentals; la seqüenciació del genoma no seria possible sense els avanços de la química; els nous fàrmacs contra el càncer estan desenvolupats mitjançant eines químiques.
Aquest és un any per celebrar els èxits i per reflexionar sobre els errors del passat. I es, també, un any per assenyalar el seu enorme potencial de futur: la química té molt a oferir a l’hora de fer front a reptes globals com el canvi climàtic, el desenvolupament d’un sistema energètic sostenible o el subministrament d’aigua i aliments nets a tota la població mundial.
Volem sumar-nos a aquesta celebració i cridar la vostra atenció sobre alguns recursos que es troben en xarxa. En primer lloc, destaquem la iniciativa de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (CD4) de la Universitat de Girona, que ha llançat un bloc, catquímica.cat, per difondre els avanços científics en l’àmbit de la química. Un dels membres de l’equip que promou aquest bloc és Pep Anton Vieta Corcoy, més conegut en la xarxa amb el nom de PepQuímic. El seu bloc, PepQuímic: Ciència quotidiana per a la vida quotidiana, és molt interessant, tant pels posts i els vídeos, com per la fantàstica compilació de pàgines i blocs que trobareu a la barra lateral dreta. Finalment, us proposem que visiteu la fantàstica col·lecció de vídeos sobre els elements químics i altres temes relacionats amb la química, elaborats a la Universitat de Nottingham (The Periodic Table of Videos; en anglès). N’hi ha alguns que podeu trobar en youtube amb subtítols en castellà (Youtube periodicvideos; per a activar els subtítols, cal prémer el botó caption, cc, que apareix a la part inferior dreta del reproductor).
Introducció a la Taula Periòdica
L’Oxigen
Cicle de conferències Química, la nostra vida, el nostre futur Programa
I tanquem aquest post amb un poema del poeta i científic Àngel Terron, «De Rerum Natura», del seu llibre Iniciació a la química (1977):
Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l’estructura tridimensional dels silicats,
l’acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè els seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil•la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.
El curs passat, les mestres Emi i Anna ens van parlar d’uns dibuixos animats que tenen com a personatge principal un xiquet molt xicotet que es diu Kirukú. De fet, es tracta de dues pel·lícules d’animació: Kirikú i la bruixa i Kirikú i les bèsties salvatges, ambdues realitzades per Michel Ocelot.
Kirikú i la bruixa: La història se situa en un poblat africà i conta les aventures de Kirikú, un xiquet que sap el que vol a la vida abans, fins i tot, de nàixer, que ja parla dins el ventre de sa mare i que es dóna a llum tot sol. El poblat es troba sota la terrible maledicció de la bruixa Karabà, que hi fa regnar el terror: la font s’ha assecat i tots els homes joves del poblat han sigut segrestats. Kirikú voldrà saber la raó per què Karabà és tan malvada…
Kirikú i les bèsties salvatges: En aquesta segona pel·lícula, Ocelot ens proposa descobrir altres aventures viscudes per Kirikú, explicades pel venerable avi des del seu tron a la Gran Gruta Blava.
L’estètica, molt acurada, és clarament africana, però Ocelot explica que es va inspirar en l’estil naïf del pintor francès Henri Rousseau a l’hora de representar els escenaris de la història. També es va basar en els records de la seua infantesa viscuda a l’Àfrica: els fetitxes molt semblants a les escultures africanes, el color ocre del poblat, la sabana groga, el bosc maragda, la cabanya de la bruixa −negra i gris com la mort per fora i roja com l’infern per dins−, etc. Els animals que apareixen al film són autòctons del continent africà.
Pel que fa als valors tractats, cal destacar l’harmonia de l’home amb la natura, la nuesa com a mostra del respecte pel propi cos, la solidaritat, l’esforç com a camí per aconseguir allò que volem, la curiositat per descobrir el món, la importància de la família i el grup en la cultura africana, l’amor entre home i dona, i entre mare i fill, etc.
La música és del compositor i cantant africà Youssou N’Dour, que de seguida es va sentir identificat amb tot allò de què parla la pel·lícula: la manca d’aigua, la natura, els infants, les bruixes i els fetitxes, coses que formen part de les seues arrels. Les directrius d’Ocelot eren ben clares, volia que fera servir instruments tradicionals africans.
Uns dibuixos diferents per a tota la família. A més, en podem gaudir també en català, perquè en la versió que hi ha a la venda es pot escollir l’idioma i la nostra llengua hi és.
El Museu Americà de Història Natural ha creat aquest impactant vídeo en què es mostra el viatge des de les muntanyes de l’Himàlaia fins a les galàxies més llunyanes de l’Univers conegut. Aquesta cartografia còsmica ha sigut elaborada amb dades reals, a partir de l’Atles Digital de l’Univers que actualitza constantment l’equip d’astrofísics d’aquest museu. El viatge comença al nostre planeta, del qual ens allunyem a poc a poc, i acaba allà on els ulls dels astrofísics, amb els seus potents telescopis, han pogut arribar. Cada satèl·lit, cada estrella, cada planeta, cada galàxia que hi veiem està representat a escala i en la seua localització exacta.
Pensar que podem veure estrelles que es troben a milions d’anys llum de distància, i que les veiem com eren fa milions d’anys, ens dóna una altra perspectiva sobre qui som i on estem, sobre quin és el nostre lloc a l’Univers. I també ens diu que, en el fons, no sabem com és ara l’Univers: és aquella galàxia tan llunyana encara com l’han vista els científics? Mai ho sabrem…
Per a l’astrofísic Hubert Reeves, els telescopis s’han convertit en màquines per retrocedir en el temps, en màquines que permeten veure directament el passat:
“ …El telescopi és una màquina per anar enrere en el temps. Al contrari dels historiadors, que mai no podran contemplar l’antiga Roma, els astrofísics poden veure veritablement el passat i observar el astres tal com van ser en un altre temps. Veiem la nebulosa d’Orió com era a la fi de l’Imperi romà. I la galàxia d’Andròmeda, visible a simple vista, és una imatge que té dos milions d’anys. Si els habitants d’Andròmeda contemplaren en aquest moment el nostre planeta, el veurien amb el mateix desfasament: descobririen la Terra dels primers homínids…” (Entrevista feta pel periodista Dominique Simonnet a Hubert Reeves en el llibre La història més bella del món)
“Descendim dels micos i de les bactèries, però també dels astres i de les galàxies. Els elements que componen el nostre cos són els que en un altre temps van bastir l’Univers. Som, veritablement, fills de les estrelles.” Dominique Simonnet. La història més bella del món.
Proposta d’activitat JClic per a Primària per conéixer l’espai i els planetes:
