La festa és això, vida.
Cada any, a la primavera, hi ha un esdeveniment que, fora de l’àmbit de l’escola, ens agermana amb altres escoles, pares i mares, i les criatures. Un je ne sais pas quoi que no és sols polític o reivindicatiu, sinó més aviat simbòlic. Sí, però de què?
He de confessar que any rere any em cansa la idea de anar-hi, però després me n’alegre. Les meues filles esperen el dia amb il·lusió, i no els molesta, com a mi, haver d’esperar per fer els tallers, perquè tot és ple de música i color, la gent està contenta, les criatures s’abracen com si féra un any que no es veuen, els pares i les mares aprofitem per saludar-ne d’altres que no hem vist de fa temps i l’ambient és cordial, perquè a tots ens porta ací la bona fe, la creença que el món és un bon lloc i que el que fem mereix la pena: el cercavila, les mestres i l’Ampa a les taules, l’esforç d’un poble per acollir-nos, les associacions que també hi participen… Crec que tots tenim la certesa que ens trobem en un ambient càlid i humà, i això ens complau. Ah, i el sopar a la fresca! Els adults xarrant tranquil·lament, els xiquets i les xiquetes corrent i jugant… En tornar cap a casa comente amb el meu home la sort que tenim de viure una vida tan bonica.
Vet ací la resposta a la filosòfica pregunta del començament! Les trobades són un acte simbòlic de la vida, perquè la festa és això, vida.
Cristina Barrachina (text) i Jaime Monfort (fotos), mare i pare de segon de primària i de cinc anys.
