AMPAgavina.org

L’altre dia, l’Andrea, com anomenarem una companya, em va comentar una anècdota. Havia anat a la revisió mèdica i, com cada any, en l’apartat diversos, va comentar que tenia migranyes freqüents. Aquesta vegada la metgessa de torn no sols va apuntar la dada, sinó que li va preguntar per què no provava amb l’homeopatia. El canvi d’expressió en la cara de l’Andrea va ser evident: la metgessa li va dir que a tots els passava el mateix, però que, amb el seu fill, havia funcionat. I va afegir que, en qualsevol cas, no era cosa fàcil: calia encertar… El comentari de l’Andrea tenia a veure amb la indignació: com pot ser que una persona amb una formació científica i que, a més, treballa en el servei mèdic d’una universitat done crèdit a les fantasies homeòpates. I dic fantasies perquè tots els assajos clínics realitzats fins ara no han sigut capaços de demostrar que els preparats homeopàtics funcionen millor que un placebo. Amb raó la metgessa afirmava que calia encertar. Efectivament, és necessari encertar amb l’afecció: n’ha de ser una en què el pacient puga mostrar milloria mitjançant un placebo, o una en què el seu curs porte, de vegades, a la remissió. I és necessari encertar amb el pacient, és clar: ha de ser sensible al placebo.

Vivim, sens dubte, en un món altament desenvolupat des del punt de vista intel·lectual, científic i tecnològic. I per això criden l’atenció els continus assalts de la realitat que es perpetren de manera gairebé contínua. El de l’homeopatia és, fins a cert punt, de caràcter lleu, si el comparem amb d’altres: la teoria conspirativa de la història, la vacuna triple vírica com a suposada causa de l’autisme, el nutricionisme i les medicines alternatives com a panacea universal enfront de la malaltia… I, què dir de la percepció extrasensorial i els ovnis, dels taulers d’ouija i les cartes del tarot?… Patim una pandèmia de la credulitat. S’atorga credibilitat a les especulacions més extravagants, no solament als ravals de les societats desenvolupades: també les consideren seriosament persones cultes del món occidental. I es dispersen amb sorprenent velocitat pel món en vies de desenvolupament.

Un dels factors que, sens dubte, han contribuït a aquesta situació és la creença postmoderna en el relativisme de la veritat. Allò que és propi del postmodernisme és la negació radical de la possibilitat d’acostar-se a la veritat. Això ha portat a l’hegemonia de la subjectivitat en detriment de l’objectivitat. L’efecte sobre la ciència ha sigut perniciós. L’efecte sobre la història, desastrós. L’efecte sobre la política, si és no al nostre entorn, ha sigut demolidor. A més, tenim el poder de transmissió i de convicció d’uns mitjans electrònics de comunicació i de difusió de l’entreteniment d’abast mundial. El contraconeixement i, de tant en tant, el coneixement, estan a l’abast d’un clic o d’un comandament a distància. Ha de ser veritat: ho he vist en Internet, en la televisió, en les pel·lícules… Així es legalitza el contraconeixement, la pseudociència, la pseudohistòria…

M’agradaria que els nostres fills, arribats l’edat adulta, estigueren vacunats contra el contraconeixement: que disposaren de les eines per distingir la ciència de la pseudociència, la història de la pseudhistòria. Ara bé, no sóc optimista: són molts els adults cultes que creuen en l’homeopatia, en l’astrologia o en les cartes del tarot, o en alguna de les teories conspiratives de la història. Encara que a l’escola es pogueren transmetre aquestes eines, queda l’efecte de l’entorn social, començant per nosaltres, mares i pares, i acabant per la televisió. Fins a quin punt estem preparats per acompanyar l’escola en aquesta tasca? O, millor, una prèvia: fins a quin punt estem d’acord amb aquest plantejament?

Text: Fernando Sapiña

Quina escola volem: Web AMPAgavina