Text: Núria Tordera, en col·laboració amb Arantxa Jansen, Maria Llorens i Sara Sánchez
Avui celebrem un any més el dia de la dona treballadora i des de l’AMPA , dones i homes, ens preguntem quina és la situació en què estem, què ens preocupa, què volem i esperem per al futur dels nostres xiquets i xiquetes.
Hi ha qüestions que estan clarament assenyalades i identificades: la violència masclista continua tenint una incidència preocupant, repetidament hi ha informes que ens fan veure que els salaris de les dones continuen sent molt inferiors als dels homes (un 22% de mitjana, segons el darrer informe d’UGT), la pobresa és fonamentalment femenina i el difícil accés a les posicions de poder es posa de manifest quan veiem el minso accés de les dones a posicions directives (sense anar més lluny, i per posar un exemple que tinc a prop, tot i que a les universitats el 54% dels alumnes són dones, 8 de cada 10 catedràtics són homes ).
Hi ha altres qüestions que són menys evidents però que també tenen greus conseqüències i que requereixen tenir un marc interpretatiu de la realitat que qüestione una estructura i un marc de referència patriarcal i masclista… Una vista entrenada. Així per exemple, en el llibre Mujeres, salud y poder, la doctora Carme Valls-Llobet posa de manifest el masclisme en la medicina tradicional. Posa com a exemple afirmacions habituals como ara que “l’infart en les dones no presenta els símptomes típics i que per això és més difícil de detectar”. En aquestes afirmacions, els símptomes típics fan referència als símptomes dels homes, que són els que més s’han estudiat i difós, és clar, perquè els que presenten les dones sí que són típics de les dones. Aquest salt semàntic aparentment innocent fa que la major part de dones no siguem conscients de quins són els “símptomes típics” (ara sí, en les dones) i que la nostra supervivència en cas de patir un infart siga significativament inferior que la dels homes. I això és tan sols un exemple.
L’Agència Europea de Drets Fonamentals, basant-se en una enquesta realitzada en els estats membres de la Unió Europea, informa que la violència de gènere és una de les plagues més esteses en les societats europees. A Europa, una de cada tres dones ha experimentat violència física i sexual en algun moment de la seua vida des que tenia 15 anys (una de cada tres dones!!! 62 milions de persones!!). En aquest mateix informe, assenyala que mentre que a l’estat espanyol aquesta situació s’aplica a un 13% de les dones, a Dinamarca i a Finlàndia suposa un 52% i un 47% respectivament. Una conclusió ràpida ens fa pensar que estem millor que en aquests països nòrdics. No estaria malament, per una vegada. Tot i això, i que no conec en profunditat l’enquesta, tinc els meus dubtes. Encara que l’augment de la sensibilització davant del tema en el nostre context geogràfic és palés, quan recorde alguns comentaris que he sentit al llarg de la meua vida sobre l’agressió a una dona (“ho he provocat jo”, “se li’n va la mà”, “en realitat ho fa pel meu bé”, “el que passa és que ella li fa la vida impossible”, “no podem fer-hi res, són parella”) em pregunte si el que passa es que encara continuem negant part del problema i per això no apareix en les estadístiques.
I pel que fa a la relació entre els joves, algunes veus com les de l’Associació de Dones Juristes denuncien que hi ha situacions que estan passant i que es veuen d’una forma normalitzada: xics que tenen les contrasenyes del correu o del Facebook de la seua parella, que controlen per webcam com va vestida la seua xicota per a eixir de casa….
Si mirem la nostra escola, trobem un entorn on el treball per la igualtat de xiquets i xiquetes és fa dia a dia i forma part d’un ideari comú. Tanmateix, l’escola respira en un entorn, on ens trobem, en el qual un munt de metes que es creien assolides o que estàvem en la direcció adequada per a fer-ho s’allunyen, de vegades a pas lent i d’altres de forma abrupta. La nova llei per a la regulació de l’avortament, la interrupció de la implantació de la llei de la dependència o la nova llei laboral i les accions fetes apel·lant la necessitat per a eixir de la crisi fan que moltes aspiracions en aquesta lluita tornen a ser qüestionades: la capacitat de la dona per a prendre decisions de manera autònoma sobre la seua vida i el seu cos, la valorització del treball domèstic i d’atenció a la família, o la capacitat de les dones en el món públic i en els entorns laborals.
A més a més, tot i el treball desenvolupat per a canviar les condicions de les dones en molts àmbits de la seua vida, els valors i les creences de base, i el marc en què aquestes condicions canvien i s’interpreten continuen sent les mateixes. Potser això explica que, tot i que les dones han accedit massivament al mercat laboral, la diferència de salari i les dificultats a l’accés a les posicions de direcció siga tan fort, o que el treball domèstic i de cura dels fills continue sent fonamentalment responsabilitat de les dones quan no s’externalitza (per exemple, institucionalitzant els xiquets i xiquetes des dels primers moments de la seua vida).
I quina relació té tot açò amb el dia a dia dels nostres xiquets i xiquetes? Com podem contribuir des de les famílies i l’escola per a preparar els nostres fills per un futur diferent i més igualitari? És un fet que al pati de la nostra escola els xiquetes i les xiquetes no juguen junts. No sols això, sinó que gran part dels jocs continuen sent altament estereotipats. Sovint detectem en les xiquetes una forta preocupació pel seu físic, per les relacions de parella o per a resultar desitjables o atractives des d’edats molt tendres. I moltes vegades no sabem ben bé quina actitud tenir davant d’això o quin efecte pot tenir sobre les seues relacions futures com a homes i dones del futur.
Tenim idees i propostes, però no tenim una única solució o resposta. Escola, mares i pares hem d’assumir la responsabilitat que tenim en aquestes qüestions i no abaixar la guàrdia. Cal reflexió sobre el que estem fent i com podem estar contribuint al manteniment de certes situacions o al seu canvi. Cal repensar les formes de relacionar-nos, en l’àmbit privat i en l’àmbit públic, en les nostres accions i el nostre llenguatge, al qual donem valor en les organitzacions com l’escola i casa nostra. I cal posar en valor aspectes relacionats amb el fet de ser dona. Cal seguir treballant per a fer visible i reconèixer el treball que les dones fan i han fet, trencar l’apadrinament moral i ideològic sobre les seues vides i les seues decisions. Cal qüestionar els rols que tenim assumits i que ens limiten i impedeixen pensar més enllà. I avui també cal celebrar el fet de ser dona. Com a dones que som o com a homes que som, com a mares i pares.