Amb motiu de la celebració del Concert de Falles de La Gira 2014, reproduïm a continuació un article sobre Falles i rock en valencià del nostre company Vicent Xavier Contrí i Ribes. L’article original es va publicar el 2011 al llibret de la Falla Roques de Dénia.
Una reivindicació necessària
El rock és una manifestació cultural de caràcter eminentment popular. Com ho són les falles. Per tant no és cap novetat que tots dos esdeveniments s’hagen barrejat al llarg de la història. Si fem un repàs a les principals ciutats del país que celebren les festes falleres, vorem com aquesta pràctica musical juga igualment un paper important en el programa d’actes dels dies de Sant Josep i de tot l’exercici faller. I tant és si parlem de les falles de València, Borriana, Gandia, Alzira, Benicaló o Benidorm. Els concerts de falles, les presentacions de les falleres majors, les discomòbils i fins i tot els repertoris de moltes bandes de música ens aporten minuts o llarges hores de rock mentre ens movem o parem l’orella revestits amb brusons o lluint pintes.
Però què passa amb la llengua vehicular de la banda sonora de la festa? El rock que sona per megafonia mentre esperem que comence una mascletada és en valencià? O la música que se sent en les discomòbils? I en les presentacions falleres? Quin és el fil musical dels espectacles o posades en escena? Hi ha rock, pop, blues, jazz o folk cantat en valencià en una festa tan nostrada com les falles? Doncs la veritat és que no, desgraciadament.
La música en valencià gaudeix ara mateix d’una notable salut artística. És difícil fer un cens de les bandes i els solistes que estan funcionant a dia d’avui (potser més de cent, com apunte més avall), però el que sí que podem agafar com a referent és el disc de “la Gira”, circuit musical en valencià promogut des d’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua. En aquest cedé recopilatori de 2010, hi trobem fins a 22 referències del darrer any on es percep, a la primera oïda, una pluralitat estilística absoluta. Vaja, que n’hi ha per a tots els gustos.
Ara bé, des de la comissió fallera se m’ha fet l’encàrrec d’escriure sobre la història del rock en valencià en el llibret. Tot i això no puc deixar passar l’ocasió de demanar als centenars de comissions existents que contracten música en valencià, que la facen sonar als seus casals, que programen nits de rock amb les quals -si es gestiona bé l’espectacle- es pot finançar part de les despeses de març. Els nostres artistes ho agrairan i les falles es conciliaran més encara amb la seua llengua per a donar genuïnitat i arrelament a la festa.
Breu història del moviment actual
Fou a principis de la segona meitat dels noranta. Vaig anar a visitar la meua família a Dénia. Mon pare em va preguntar com havia anat la setmana a la ràdio en què estava treballant. Li vaig contestar orgullós: “Ahir vaig entrevistar un rocker de llarga trajectòria, un guitarrista excepcional i un cantautor que prové dels setantes”. Fent una pausa vaig pronunciar el seu nom: “Remigi Palmero”.
Recorde que mon pare, assegut al silló, em va dir sense immutar-se. “A eixe el vam contractar per a la presentació de la Falla Roques”. Jo no donava crèdit al que m’acabava de comentar, però resultà ser cert. Degué de ser l’any 1971 quan “Els 5 xics”, formació en la qual estava Palmero, actuà per a una de les falles més antigues del meu poble. Allí estava jo fent arqueologia del rock en valencià a la ràdio mentre el meu progenitor m’havia descobert que les falles i els inicis del rock en la nostra llengua tenien connexions… i velles!
A Palmero (nascut a Alginet) el vaig entrevistar amb motiu del llançament d’un disc anomenat “En la línia de foc”. Jo, en aquell moment estava immers, radiofònicament parlant, dins del boom del rock en català (Sopa de Cabra, Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax’n’busto, Ja t’ho diré…). Una moguda musical que començava a tindre ja la seua extensió a les nostres comarques. M’interessava però -per altra banda- reivindicar artistes valencians que ja en els setantes i huitantes demostraren que es podia fer pop rock en la nostra llengua, com ara Cuixa, Julio Bustamante, Cotó-en-pèl, Pep Laguarda, Pantaix, L’Avió Roig i Vidre, entre d’altres. Mon pare, sense voler-ho, m’havia donat una lliçó. En el franquisme les falles també apostaven -discretament i sense fer soroll- per la música en valencià.
Amb tot, el fenomen del rock en valencià es va produir, com dic, per mimetisme amb el que estava ocorrent a Catalunya passat l’any 1990. Si en els setantes la productora “La Taba” dirigida per Tonipep Rodríguez havia estat la impulsora de formacions i solistes com els Pavesos, Lluís “el Sifoner”, Cuixa, Doble Zero o Al tall, ara -a partir de l’any 1992- fou Eliseu Climent qui, a través d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), va importar l’escena catalana i va potenciar la creació d’un planter de grups netament valencià. A través dels macroconcerts del Tirant de Rock començaren a actuar i a guanyar públic bandes com Anselmos (Albaida), Obrint Pas (València), Dropo (València), Munlogs (Alboraia), Quatre mil som prou (Rafelbunyol) Gramoxone Ska Band (Cullera), Owix (Callosa d’en Sarrià), Kartutx (Banyeres de Mariola), The Jam-Ones (Oliva) o Senglar (Carcaixent) i un llarg etcètera.
Allò que havia començat com una festa musical d’ACPV de cara al 25 d’abril, es consolidà i assolí la normalització musical i lingüística que els amants de la música i la nostra llengua necessitàvem. Els grups es multiplicarien fins a arribar als nostres dies. Molts d’ells editarien diferents àlbums, d’altres es quedarien pel camí sense passar de les maquetes i uns pocs -a punt d’entrar en la tercera dècada del pop rock en valencià modern- es mantindrien en plena forma i amb un èxit continuat de vendes i de gires. Com és el cas d’Obrint Pas, que porten anys actuant a Alemanya, Itàlia, Anglaterra i Croàcia (per apuntar alguns països) cantant íntegrament en valencià. Per altra banda, en tot aquest temps les formacions i el públic han alimentat festivals com ara l’Aplec dels Ports, Arrels, Almadrava Rock, Festivern i Rock a la Mar. També moltes festes majors de pobles i ciutats han sigut sensibles amb la nostra música.
No voldria avorrir els lectors d’aquest llibret amb una llarga llista de grups i cantautors, que ara mateix estan en funcionament i que podrien actuar per als centenars de comissions falleres que hi ha al País Valencià. Si esteu interessats a conèixer la música en valencià podeu fer-ho mitjançant el portal del COM (Col·leciu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià). Evidentment no hi estan tots, però és una bona aproximació als més de cent grups que de segur estan en actiu al llarg del nostre territori fent rock, heavy, pop, hip hop, metall, eletrònica, power pop i la resta de tendències més amanides a tot el món i com no a casa nostra. També podeu entrar als webs dels segells valencians que més aposten per la nostra música: www.lacasacalba.org i www.mesdemil.com.