Relacions familiars saludables
El pedagog Joan Simarro va estar a l’Escola Gavina, on va fer algunes reflexions sobre l’educació dels infants i el jovent i va suggerir algunes pautes de comportament dels adults amb la xicalla, per tal d’aconseguir unes relacions saludables.
El repte de l’educació en el món actual és complex, com és complex el moment en què vivim. I especialment, dins del marc convivencial, són fonamentals els canvis socials i l’entorn més immediat. No sols les famílies eduquen, sinó també els espais. Les ciutats i pobles incideixen en les persones. És important ser conscients dels valors en què formen. Si repassem els espais on ens desenvolupem, què observem? O si repassem altres àmbits d’influència en les persones, com per exemple el món esportiu, amb tota la quantitat de violència verbal amb què es mostra. O bé els àmbits laborals, que també solen estar carregats de competitivitat i d’agressivitat.
D’altra banda, en l’educació dels jòvens, les famílies som models de comportament, de relació, de vida, per als nostres fills i filles: si fumem, si ens expressem d’una forma o d’una altra, si transmetem agressivitat o violència verbal. A pesar nostre. L’agressivitat en el llenguatge també es violència.
Per això cal insistir en la importància de la tribu, en què l’educació és cosa de tots i que l’entorn ha de ser el més coherent possible. També cal subratllar com és de fonamental que manifestem els afectes. L’afecte juga un paper clau per tal d’afrontar els moments crítics. Quan es necessita més seguretat i equilibri, l’afecte evitarà el desarrelament, les gelosies. No obstant això, en les nostres relacions, cal mantenir unes normes i uns límits necessaris, exercint l’autoritat –si fem de col·legues, alehores els infants seran orfes-. La tasca educadora, tanmateix, requereix de la negociació i els pactes, que han d’articular les relacions familiars. Les nostres actituds no deuen ser ni massa permissives ni massa sobreprotectors –les conseqüències de la permissivitat o de la sobreprotecció són igualment indesitjables-. Hem de donar responsabilitats als menuts, a mesura que van creixent i, per descomptat que, cal estar coordinats amb l’escola, atenent els dubtes i les inseguretats que puguen sorgir. És essencial passar el nostre temps amb els fills i les filles.
Hem de parar atenció en l’adolescència. L’adolescència és un moment gresol: a partir dels elements amb què hem bastit la seua personalitat –valors, models, equilibri…- obtenim un resultat o un altre. L’etapa adolescent es caracteritza pels canvis, la irritabilitat, la brusquetat, les contradiccions, la recerca de la identitat pròpia, els sentiments de solitud i d’incomprensió, la tendència a l’incorformisme, a la idealització, les relacions dificils amb la família. En aquest punt, va citar el jutge de menors, Emilio Calatayud, per tal de recordar algunes pautes d’actuació familiar: la necessitat d’unanimitat de criteris pare-mare, de l’existència de normes i límits, del diàleg permanent, dels pactes en la presa de decisions, la importància de fer comprendre el valor de cada cosa –tant els béns materials com els béns socials-, el sentit de justícia en avaluar situacions…
Finalment, Joan Simarro va incidir en la importància d’adreçar el jovent cap a activitats valuoses en el temps lliure, la responsabilitat dels adults de conéixer el cercle d’amistats de fills i filles, els llocs i els consums (Internet inclosa), el compromís d’ensinistrar-los en drets i deures, tot augmentant les cotes de responsabilitat de forma progressiva. Els valors familiars també s’han d’expressar a través del pacte dels horaris, del control de les despeses (diners, moda…), de l’assertivitat en el diàleg, o en l’atenció a intervindre en situacions de risc, en el control de l’estrés…
(Síntesi feta a partir de la seua xarrada per Empar Busó)
