El llinatge Valor de l’escriptor de Castalla té un contingut semàntic altament positiu i està donant lloc a diversos jocs lingüístics. Jo
m’he pres la llicència de fer-ne un altre, amb la intenció de focalitzar aquella part de la vida d’una persona que sol quedar en penombra. L’obra d’un autor, la llum amb què brilla, sol eclipsar el temps i l’esforç que aquest va esmerçar per fer-la. Oculta, també, el context advers en què es va produir i la lluita per fer-la arribar als seus destinataris. D’aquests aspectes i d’altres de la vida d’Enric Valor, en parlarem en el vostre racó de lectura, un espai ben adequat per a l’intercanvi comunicatiu.
Fent un salt enrere de cent anys, ens traslladem a la Castalla natal d’Enric Valor. Allí, a redós de la família i del carrer, creixia el nen que s’apassionava per la llengua i que volia ser escriptor. El seu pare havia estudiat a Barcelona, a casa disposaven d’una nodrida biblioteca i la seua mare contava rondalles i llegia novel·les en veu alta.
Valor ens explica com va aprendre a llegir català: “Durant la seua estada a Barcelona, [el nostre pare] va comprar una bona col·lecció de la revista literària i d’humor L’Esquella de la Torratxa i quan teníem el meu germà i jo set o vuit anys va simultanejar l’ensenyament del castellà que ens donaven a l’escola, amb el del català de la revista. De manera que jo vaig aprendre la lectura d’un català castís i anterior pràcticament a la gramàtica de Pompeu Fabra, editada a Barcelona el 1918 i totalment desconeguda al País Valencià” (Rosa Serrano, Converses, 1990, p. 34).
També ens parla dels jocs de carrer i de la riquesa de la llengua: “Nosaltres anàvem a jugar a peu guerra i a pilota a la placeta de l’Església (…) El vocabulari del joc de pilota era una meravella. Una meravella!” (Rosa Serrano, Converses, 1990, p. 28).
Enric Valor es va enamorar de la llengua i sempre li va ser fidel. Primer a Elda, on es va traslladar a viure amb la seua família als vuit anys i on ell conta que uns xicons volien matar-lo anant en bicicleta perquè parlava valencià. Després a Alacant, on fa la primera col·laboració periodística (1932) al setmanari El Tio Cuc, una publicació humorística, republicana i anticlerical, que s’escrivia en valencià castellanitzat. Però Valor, d’acord amb el director Josep Coloma, comença a publicar lliçons de gramàtica, articles de caire nacionalista i editorials, fins que el núm. 563 (17/02/34) ix totalment escrit amb la normativa fabriana. En aquella època, Valor també va escriure articles a El Camí, El Luchador (òrgan del Partido Republicano Radical), La República de les Lletres i El País Valencià. Finalment ve a València on escriu la major part de l’obra gramatical i literària i on viurà fins a la seua mort (gener del 2000).
Però a l’entremig va venir la guerra i Valor va ser dirigent i organitzador de la col·lectivitat de Castalla, perquè era comunista i també va anar al Regiment d’Elx, quarta brigada. Ell conta que va aprendre molta llengua dels llauradors durant el temps de la col·lectivitat. Els anys 66-68 va ser a la presó i des d’allí va poder escriure rondalles, el Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, en castellà perquè no li la van deixar fer-la en català, i el primer volum de Millorem el llenguatge. Això ho va fer ordenant i refent les lliçons que havia publicat des de 1960 a Jornada, un suplement en català que feia Levante. Enric Valor explica que el director de la presó era d’Eivissa i, a més d’autoritzar-lo a fer classes de català al patí, “a mi em van deixar portar la meua màquina, llibres i diccionaris i totes eixes coses, i em vaig muntar una oficineta fantàstica en la meua cel·la. De les trenta-sis rondalles, en vaig escriure divuit, amb tota la calma del món, i són les més boniques” (Jesús Pons, Eines, núm. 17, 1999, p. 32).
En la primera postguerra, Valor va tornar a entrar en contacte amb Josep Giner, Carles Salvador, Emili Beüt, Adolf Pizcueta, Enric Soler i Godes i serà membre de la Secció de Literatura i Filologia de Lo Rat Penat. Cap a 1950 comença la recollida de rondalles, amb el seu Seat 600 amunt i avall de la serra Mariola. Ell sempre deia que va ser Manuel Sanchis Guarner qui el va animar a fer aquesta tasca. Eren amics i assistien a la tertúlia de Miquel Adlert, amb Joan Fuster, Xavier Casp i d’altres. També va col·laborar en la revista Gorg (1969-1971), fundada per Joan Senent Anaya. Valor feia editorials i articles sobre normalització lingüística, història de la llengua i crítica literària.
Enric Valor manté sempre un criteris lingüístics unitaris respecte a la normativa de la llengua catalana, cosa que el consoliden com un fabrista actiu i un bon gramàtic, preocupat per acostar-se a les fonts més fiables de la llengua: els clàssics i la llengua viva. Per això esdevé, a través de Millorem el llenguatge (1971), Curs Mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983) i Temes de correcció lingüística (1983) el millor pedagog per ensenyar als valencians l’estàndard escrit de la seua llengua. Les nombroses edicions que s’han fet d’aquestes obres i els milers de valencians que hem aprés en els seus manuals dels anys setanta ençà, a través de cursos d’alfabetització, escolars, universitaris, etc., són la millor mostra de l’encert de l’obra de Valor.
Al mateix temps, Valor no deixa de fer narracions perquè la seua passió des que tenia nou anys és ser escriptor. Quan tenia 23 anys ja publica el seu primer relat L’experiment de Strolowickz i el 1936 tenia escrita la primera novel·la El misteri del Canadian, l’original de la qual es va perdre viatjant de valència a Barcelona el mateix dia que esclatà la guerra. Publica Danys mínims sobre coberta (1982), datat en 1952; Narracions de la Foia de Castalla (1953); Narracions intranscendents (1982), La idea de l’emigrant (1982); L’ambició d’Aleix, que l’escriu entre 1950-1952, es publica censurada en 1960 i es torna a publicar completa en 1982. Després de la mort del dictador Franco, Valor comença a escriure la seua gran obra literària, El cicle de Cassana, que conté tres novel·les: Sense la terra promesa, 1980; Temps de batuda, 1983; Enllà de l’horitzó, 1991. Aquesta obra és un retrat realista d’una època històrica (1916-1939), de canvis socials i de lluites ideològiques, situada en les contrades meridionals de la nostra nació, escrita amb una prosa riquíssima en lèxic i fràsic, que mereix un lloc preeminent en la nostra biblioteca.
Per últim, em referiré a alguns aspectes dels darrers anys de la vida de Valor. D’una banda, va tenir premis i reconeixements ben merescuts, entre els quals destacaré el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i haver estat nomenat Doctor Honoris Causa per cinc universitats dels Països Catalans (entre 1993 i 1999), la qual cosa el va fer feliç. Però, d’altra banda, va haver de sofrir atacs virulents contra la unitat de la llengua catalana i, sobretot, comprovar com s’entrava en “pactes lingüístics” contra natura i inexplicables des de la raó filològica. Per això, va mantenir una actitud molt crítica envers el pacte lingüístic que va donar lloc a la creació de l’AVL, i va arribar a dir que “el pacte lingüístic és una imbecilitat: nosaltres no hem de renunciar a res”. (Valor, Avui, 25 d’abril de 1998). I encara va ser més contundent en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears: “[La dreta] ha intentat destruir la nostra llengua durant 300 anys i no ha pogut. Per això ha començat a defensar-la dient que és valencià, no català. És una altra manera de destruir-la”.
Maria Conca
Universitat de València
(maig del 2011)
VilaWeb recorda Enric Valor i recupera una conversa amb l’escriptor de l’any 1996, en ocasió del centenari del seu naixement (veure el vídeo)
