El nen feliç
Si ens preguntem sobre la nostra escala de valors i quines són les nostres prioritats en la vida, si ens confessem els nostres somnis
(els que hem assolit i els que són assequibles, però també aquells que tenim amagats, inabastables, aquells als qual hem renunciat i reprimit, i que hem perdut amb la infància i la joventut), si posem damunt la taula què volem i demanem a la vida i què estem disposats a fer i a prescindir per aconseguir-ho, segurament ens sorprendria la variació de les nostres respostes. De ben segur ens en trobaríem d’espaterrants o desconcertants, també de previsibles i planeres.
Si férem la mateixa enquesta sobre què desitgem per als nostres fills i filles en la seua vida, amb tota probabilitat hi hauria unanimitat al voltant d’un mateix anhel: tots volem que el nostre nen o nena siga feliç. Potser aquest siga un dels motius per què el llibre El nen feliç, de Dororhy Corkille Briggs, continue reeditant-se 41 anys després de la seua publicació allà pel 1970. En aquest sentit cal reconèixer de bon començament l’encert del títol: qui no vol que el seu fill siga feliç? Més enllà de l’anècdota del nom, el que ens ensenya el llibre és que l’equipatge imprescindible per assolir la felicitat passa en primer lloc per l’autoestima. L’autoestima entesa com “el fet que l’infant se senti serenament còmode de ser qui és”.
Ara bé, per llançar-se a l’aventura de la criança, i sobreviure-hi, un primer pas indestriable hauria de ser conèixer-se un mateix. Respondre amb sinceritat a aquesta primera enquesta de què parlàvem a l’inici. Conèixer i reconèixer les nostres pors i frustracions i evitar de transmetre-les als nostres fills i filles. Que les expectatives envers els fills no es basen en els nostres conflictes interns. No projectar-hi els nostres somnis ni desitjos frustrats. Entendre els fills amb tota la seua individualitat, assumir que no són una extensió de nosaltres, “que encara que petits ja tenen els seus desitjos i anhels, la seua pròpia personalitat”. Deixem-los i ajudem-los perquè ells troben els seus somnis i projectes de futur, donem-los suport i estimem-los. Sobretot, estimem-los. Perquè una infància plena d’amor és un gran bagatge per iniciar-se en la vida, la clau de volta del nostre èxit com a pares i mares.
És clar que tots estimem els nostres fills. La qüestió és: ho saben ells amb plena seguretat? De quina manera els transmetrem aquest amor? Com ens diu Dorothy Corkille, “l’infant ha de saber que importa pel simple fet d’existir”. Cal estimar-lo per ell mateix, no perquè/quan s’ajuste als nostres esquemes. No solament quan obeeix i fa bondat, sinó també (sobretot) davant els seus comportaments inadequats, els seus errors, les seues mancances…. això no vol dir de cap de les maneres una permissivitat absoluta ni una falta de límits i/o exigències. Del que es tracta és d’“evitar confondre les persones amb el seu comportament”, de no etiquetar-los. En paraules de Dorothy Corkille: “Cap infant es comporta sempre de manera acceptable. I quan les nostres actituds i paraules equiparen els seus actes amb la seva persona, ell viu una existència que podria comparar-se amb el joc del io-io. El seu valor personal puja i baixa d’acord amb la seva conducta”.
I no oblidar mai que la relació pares-mares-fills s’ha de construir sempre des del respecte. Tal vegada el termòmetre per mesurar
aquest aspecte és preguntar-nos, com ho fa l’autora, “Si jo tractés els meus amics com tracte els meus fills, quants amics tindria?”. Cal demostrar i sentir respecte envers les seues persones, les seues emocions i sentiments, perquè sempre són legítims. Davant les emocions intenses i els sentiments negatius no els hem d’ensenyar a amagar-los ni a negar-los, perquè això provocarà repressió, negació, fingiment i falta de confiança envers nosaltres i ells mateixos. Ans al contrari, cal ensenyar-los a tractar amb les emocions i sentiments negatius i a acceptar-los. És important ajudar els nostres fills a gestionar els seus sentiments de manera constructiva i a trobar vàlvules legítimes d’alliberament. Si fem això, si els nostres fills troben en nosaltres comprensió i acceptació, evitarem que es facen afirmacions tipus “dec ser una persona terrible, ja que tinc aquests sentiments dolents”. Trobaran la confiança per confessar-nos les seues emocions més íntimes, ja que no esperaran rebre’n cap crítica per part nostra sinó “atenció activa”, seguretat i amor.
Gestió de la ira, la gelosia, la sexualitat… de tot això i de molt més ens parla Dorothy Corkille al seu llibre El nen feliç. Un llibre brúixola per orientar-nos en la tasca de ser pares i mares. Perquè la relació amb els nostres fills hauria de ser (volem que siga) gratificant, i no un camp de batalla. Un clàssic per a pares i mares altament recomanable.
Eva Gisbert (mare de Sara i Aina de 2n d primària i 2n d’infantil)
Imatges: Mònica Torres (fotògrafa i mare de 1r de primària)
