Les imatges de les Falles 2012
Ha col·laborat: Carme Jareño.
És urgent la implicació dels homes en tot allò domèstic
La major part de les dones amb feina remunerada porten tota la vida compatibilitzant-la amb la feina domèstica, és allò que es
coneix com doble jornada laboral, que han portat com han pogut amb i sense lleis o mesures de concilació de la vida laboral o familiar que ho fes més fàcil. Allò just i desitjable hagués estat que els homes s’incoporaren a allò domèstic al mateix ritme que elles ho feien al mercat de treball, pero elles ja superen el 40% de la població ocupada i continuen fent el 80% del treball no remunerat.
Cap jove aspira a convertir-se en mestressa de casa, però les crisis econòmiques sovint augmenten la càrrega de treball de les dones. L’atur massiu, la reducció del poder adquisitiu, les retallades a la llei de dependència, l’educació o la sanitat redueixen un estat de benestar que mai ha estat el dels paissos del nostre entorn i retorna a les llars bona part de a càrrega que els serveis públics han anat assumint , incrementant la dedicació que precisen les persones dependents (menors, majors i malalts).
Eixe canvi de tendència que sobrecarrega a les dones incrementa les seues responsabilitats, redueix la seua disponibilitat (les seues oportunitats) davant les exigències del mercat de treball i provoca que la igualtat de drets es vaja convertint en paper mullat. Si els sindicats i la patronal pacten reduïr el poder adquisitiu dels salaris i l’augment de la precarietat del treball, les mesures de conciliació de la vida laboral y familiar, ja secundàries en la negociació col·lectiva, passen a ocupar un lloc irrelevant en les reformes del mercat de treball.
Una diferència amb crisis anteriors és que no és previsible, ni desitjable, que les dones abandonen un mercat de treball per al que estan (en general) més qualificades que els homes. Per això, sense diners per a contractar ajuda externa i amb moltes llars on les dones s’han convertit en l’única, o principal, font d’ingressos, és més necessària que mai la implicació creixent dels homes en les tasques domèstiques.
Els rols s’entrecreuen. Allò que coneixem com masculí i femení va deixant d’estar associat a homes o dones, però la majoria dels homes viuen l’assumpció d’allò femení (expressió dels sentiments, ética de la cura, tasques domèstiques) amb sensació de pèrdua de prestigi social, mentre que les dones el guanyen amb la incorporació al mercat de treball i a la vida pública i incrementen la seua influència en la construcció de la norma i la moral socials. La majoria dels homes veuen necessari adaptar-se a uns canvis que consideren justos però es resisteixen a la pèrdua dels privilegis. Viuen les desigualtats amb sentiment de culpa, però la culpa no planxa ni cuina i es veuen pressionats a assumir tasques a les quals veuen tots els inconvenients i pocs avantatges, raó per la qual els costa dedicar el temps i esforc que requereixen.
Assumir les tasques domèstiques és la demanda a la què més es resisteixen perquè requereixen aprenentatge, gaudeixen de poc prestigi i consumeixen un temps que normalment dediquen a activitats que els venen més de gust. La forma de resistència més freqüent és escapolir-se, un deixar fer deixant de fer que els proporciona una hora i mitja lliure més al dia a costa de les seues companyes. Si consideren el treball domèstic com a poc creatiu, tenen una altra raó per a no compartir-lo. Sabem que realitzat per profesionals té preu, que només al 8% de les parelles es dóna un repartiment equitatiu i que es diu que quan un home i una dona s’emparellen, ell milllora la qualitat de vida i ella l’empitjora.
Dir que no ho fan perquè ningú els ha ensenyat és oblidar tot el que fan i que tampoc ningú els ha ensenyat i inclús els van desaconsellar, que són capaços d’aprendre quasi tot allò que es proposen i que si viuen sols acaben apanyant-se. Obliden que els homes destres en la feina domèstica són més autosuficients i que si viuen amb una dona és perquè els abelleix.
Molts pares aprenen que s’educa amb l’exemple, que per a cuidar cal saber cuidar-se, que cuidar és la millor forma de demostrar amor, aprendre a posar-se al lloc de l’altre, vore crèixer i coneixer als seus fills i filles, qe “poc temps” sempre és poc.
Front a la onada de retallades de les polítiques de gènere en curs és vital la presència massiva dels homes a les manifestacions del 8 de març (Dia de la dona), però la prova de cotó per a mesurar el canvi de cadascú passa per posar-li cara a la igualtat cmpartint els cuidats.
Text: Xarxa d’homes per la igualtat.
Enllaços:
http://heterodoxia.wordpress.com/
http://www.redhombresigualdad.org/w3/w3/index.html
Aportació al debat de Sara i Joanma (mare i pare de Nerea, classe de 5 anys).
Traducció del text al català: Cristina Sánchez Asensi
El reportatge de Carnestoltes, el fem tots plegats
Divendres, l’escola va celebrar la festa de Carnestoltes, i molts pares i mares hi vam anar, amb les nostres càmeres de fotos. En vam fer un fum, de fotos, dels nostres fills, dels amics, dels mestres… Si voleu veure-les publicades a la pàgina web de l’AMPA, necessitem la vostra col·laboració. Envieu-nos les que trobeu més boniques, més divertides… les més artístiques, i aquelles que us fa il·lusió de veure al web.
Podeu enviar-les a ampagavina@gmail.com
Us agraïm de bestreta la vostra col·laboració.
Equip Web AMPAgavina
Han col·laborat:
M. Carmen Adsuara, Mònica Requena, Jaime Monfort, Maria Llorens, Montse Prieto i Clara Ibañez.
Solidaritat amb els estudiants
Els membres de la Junta de l’AMPA de l’Escola Gavina volem manifestar el nostre suport als estudiants que s’han manifestat els darrers dies amb motiu de les retallades en educació, i el rebuig per les càrregues policials que considerem desmesurades i injustes.
Podeu visitar l’àlbum de fotos de Mònica Torres sobre els darrers esdeveniments de les protestes dels estudiants a València
… I tot està llest perquè entrem al mar
Els millors professors europeus, 2008
Manel és un grup de música de Barcelona que canta en català. Les seues cançons mesclen el pop amb la música folklòrica. Per ara, només han tret 2 àlbums. El primer, Els millors professors europeus, l’any 2008, i el segon, 10 milles per veure una bona armadura, el 15 de març de 2011.
A mi, personalment, és un grup que m’agrada molt, dels que més m’agraden. El trobe diferent a molts altres grups actuals. Són cançons dolces i ben fetes. El que més m’agrada potser siga que està en català. Avui en dia, pocs grups canten en català, i m’agrada veure que encara s’utilitza en l’àmbit musical la llengua que jo parle diàriament.
Aquest grup està compost per 4 membres: Guillem Gisbert (veu, guitarra i ukelele), Martí Manymó (baix i clarinet), Roger Padilla (guitarra, banjo i ukelele) i Arnau Vallvé (bateria).
Les cançons que més m’agraden són: Al mar, Boomerang, La cançó del soldadet, El 25 de gener.
Anime i recomane a tothom que escolteu la seua música i que en gaudiu!
Anna Teruel (3r Secundària, Escola Gavina)
